Alimentador RSS

Category Archives: Eso

Visita del mediàtic escriptor Arturo Padilla de Juan

Els alumnes de 2n d’ESO han tingut l’oportunitat de conèixer l’escriptor Arturo Padilla de Juan, amb qui han pogut parlar de la lectura del segon trimestre de l’assignatura de Llengua castellana, Nadar o morir.

En unes sessions en què l’autor ha mostrat una gran empatia i proximitat amb els joves lectors que l’escoltaven atentament, aquests han pogut sortir finalment de dubtes sobre quin era el desenllaç d’una novel·la que els ha apassionat.

L’acte, que ha estat possible gràcies a la gentilesa de l’editorial SM, ha acabat amb una nombrosa cua de noies i nois que esperaven que l’autor els signés una dedicatòria personalitzada al llibre.

Anuncis

Iniciatives de la Comissió de Medi Ambient

Des de la Comissió de Medi Ambient de l’Institut sabem que “el planeta és un préstec que ens han fet els nostres fills” i de moment tenim molt per millorar, per això aquest curs s’han posat en marxa algunes mesures per ser més eficaços en la gestió dels residus a l’institut.
Perseguim dos objectius: per un costat que el nostre impacte ambiental sigui menor i per altre i més important educar als nostres alumnes per afavorir la seva conscienciació i que el dia de demà segueixin l’exemple a la seva vida.


Les tasques que s’han posat en marxa aquest curs són:

Separació de la matèria orgànica a la cantina. Tenim la intenció d’aprofitar-la per fer compost a l’hort del institut.

 Creació d’un “punt verd” a l’entrada de l’edifici principal on hi ha centralitzada la recollida d’alguns residus com mòbils vells (per finançar la Fundació Mona), piles i altres bateries (campanya Apilo XII), taps de plàstic (actualment es recullen al bar), material escolar (ho gestionen els Natus de Girona), roba (els alumnes de IFE la vendran de 2a mà), envasos i paper.

Avui, aprofitant que és el dia del Medi Ambient, els alumnes de batxillerat han fet a mà bocandrolls, per tal de portar l’entrepà cada dia sense generar residus amb embolcalls d’un sol ús.

Esquiada dels alumnes de 2n d’ESO a la Cerdanya

Vuitanta-set alumnes de 2n d’ESO van participar, els dies 25 i 26 de febrer, a l’esquiada organitzada pel Departament d’Educació Física de l’Institut Montilivi.

El primer dia, el recorregut va dur el grup, a través del túnel del Cadí, fins a Llívia. Després de recollir el material d’esquí i d’snowboard a Camp Base – Escola d’esquí de Llívia, els alumnes es van dirigir a l’estació d’esquí de Masella, on van poder rebre les instruccions dels monitors per iniciar-se o perfeccionar aquests esports de neu, en sessions de matí i tarda. En acabar la jornada, tot el grup va fer cap a l’hotel Bellavista, de Bellver de Cerdanya. Havent sopat es va visitar l’interessant barri vell i la zona de les muralles.

La segona jornada va transcórrer, també en sessions de matí i tarda, a l’estació de la Molina, des d’on, després de tornar el material i de fer la foto de grup, es va emprendre el viatge de tornada per la Collada de Toses.

La valoració feta pels alumnes i professors acompanyants va ser, una vegada més, positiva.

El dia de la dona treballadora vist a través de cartells

Els alumnes d’Integració Social, en una nova mostra de col.laboració educativa entre els Cicles formatius i els cursos d’Eso i Batxillerat, han omplert els plafons de les parets del nostre centre amb missatges en relació al Dia de la dona treballadora, aquest passat 8 de març.

Els missatges han estat encaminats a fer conscients als alumnes de les conductes i comentaris perillosos i agressius que sovint passen desapercebuts per ser massa habituals.

Acudits, comentaris sobre l’aspecte, sobre els rols esperats segons els gèneres, etc. ajuden a perpetuar una situació d’inferioritat en la dona.

Una passejada pels passadissos amb els alumnes pot il.lustrar molt plarament aquests aspectes que cal revisar de la nostra societat.

Crítica musical de la Cantata UAP 19 Brundibár

En el marc del Pla d’escriptura de l’Institut Montilivi, l’alumnat d’ESO ha treballat a classe la tipologia textual. A les assignatures de Valors ètics i Música s’ha realitzat la crítica musical de la cantata d’enguany. A continuació us n’exposem una selecció.

Recital poètic centrat en la figura de Miguel Hernández

Els alumnes de 4t d’Eso varen poder gaudir el passat 19 de febrer, per gentilesa de l’Ampa, d’un recital magnífic sobre les cartes inèdites que Miguel Hernández va escriure a la seva dona, Josefina Manresa, al llarg de la seva vida.

L’espectacle, titolat “Palabras de Miguel”, va anar explicant com es va desenvolupar l’història d’amor de la parella, des de que es varen conèixer fins que la mort a la presó va endur-se Miguel. Una història que havia de condensar en paper tot l’amor en la distància i la solitud i tristor pel fet d’estar empresonat i lluny de la seva família, sabent, a més, que ho estaven passant malament per la guerra i l’escassedat d’aliments.

Així, la gran veu de José Manuel Garzón i les fantàstiques melodies del piano de José Galiana, van omplir la sala d’actes del nostre centre durant una hora, commovent els alumnes de 4t d’Eso, que van valorar l’experiència com a magnífica.

A la nit, la mateixa companyia, en un espectacle destinat a famílies i professors, ens va oferir un recital de Federico García Lorca. Una altra joia poètica.

Martina Ribas, premiada al Concurs Bolleré de Relats per a Joves

L’alumna Martina Ribas, de 3r E, ha obtingut el 1r premi  en el Desè Concurs de Relats per a Joves, organitzat per la Biblioteca Comarcal i l’Ajuntament de Blanes, amb la narració titulada “Perdre-ho tot”. L’entitat organitzadora ha destacat la quantitat i qualitat de les obres presentades enguany.

L’acte de  lliurament dels premis s´ha celebrat a la Biblioteca de Blanes el 24 de gener i s’ha guardonat l’autora amb 200€.  Moltes felicitats, Martina!

Tot seguit podeu gaudir de la lectura del relat guanyador.

Perdre-ho tot

Martina Ribas Bonaterra

Jo era una simple adolescent com qualsevol altra. M’agradava llegir i escoltar música. Vivia a Aleppo, a Síria. Una ciutat esplèndida aleshores, amb els meus pares i el meu germà gran. El  pare treballava en una fàbrica tèxtil i la mare era professora. El meu germà estudiava Biologia a la Universitat de ciències i arts. Jo anava a l’institut del centre. Allà no en parlaven gaire, de la situació política, però cada cop era més evident que hi havia un problema. Es van produir una sèrie de protestes contra la dictadura, ja que uns adolescents van ser torturats per haver-se burlat del dictador Assad. Les forces militars van matar alguns manifestants i això va provocar encara més protestes. La meva mare i jo ens quedàvem a casa, però el meu germà i el meu pare anaven a les manifestacions. Per sort, sempre aconseguien escapar dels militars, però a mi tot això em preocupava cada cop més.

Després, es van organitzar grups en contra de la dictadura. Molts militars sirians es van unir als rebels, formant l’exèrcit lliure Sirià. Van tancar les escoles i es va aturar la ciutat. La victòria dels rebels semblava assegurada i pensàvem que era una situació temporal, però només era el principi d’una llarga inestabilitat.

El govern va rebre ajuda dels seus aliats i això va fer que continués la guerra mentre les forces rebels anaven creixent. El meu germà va unir-se als rebels, jo pensava que la cosa canviaria, potser només ho desitjava. Però tres mesos després ens van anunciar la seva mort. Van ser uns dies durs, els gihadistes acabaven d’arribar i no podíem sortir de casa. Vivíem de les reserves i dels subministres que repartien els rebels a les comunitats de veïns. Em passava els dies llegint, plorant el dol del meu germà i acomiadant-me de la vida que havia dut fins ara.

Un any després, els russos havien bombardejat tot Aleppo. El primer atac va ser el més dur. Recordo perfectament el dia. Era pels voltants de setembre del 2014. Portàvem un any tancats a casa i només sortíem d’amagat a buscar reserves per menjar. Aquell dia, vaig començar un llibre: Guerra i Pau de Tolstoi. Estava llegint, quan de sobte un estrèpit em va espantar. No sentia res, tret d’un xiulet agut i un intens dolor a la cama dreta. No podia cridar, no em podia moure. Estava en xoc. Un tros del sostre m’havia caigut sobre la cama i probablement me l’havia trencada. Em faltava la respiració i m’estava marejant.

Vaig despertar-me a l’hospital. Estava envoltada de ferits, misèria i desesperació. Tenia por, por del que anava a passar i por d’haver perdut l’únic que em quedava: els meus pares. Vaig intentar aixecar-me però no trobava les forces. Vaig distingir la meva mare enmig de la multitud. Portava un braç embenat i estava plorant desconsoladament. Les nostres mirades es van creuar i els seus ulls desprenien fúria i tristesa. Se’m va fer un nus al coll i se’m va accelerar la respiració. D’alguna manera sabia el que m’havia d’anunciar, però no n’estava preparada. Aquell dia vaig perdre el meu pare i no ho podia acceptar.

La meva mare i jo vam decidir marxar d’Aleppo. Allà no ens hi quedava res, i volíem aconseguir una oportunitat per començar de nou.

Europa, quin continent més agradable i serè. Un munt d’oportunitats laborals i d’estudis. Fora de guerres i problemes. Europa era clarament el nostre destí. Però no tothom aconsegueix arribar-hi.

Una bona entrada era des de Turquia, on podíem agafar una barca fins a Grècia. Així que ens vam preparar, vam agafar tots els estalvis i vam començar la travessa que ens esperava. Vam caminar més de 1500 km  que són cap a tres mesos de trajecte a peu. No érem les úniques que marxàvem de la ciutat, vam anar tot el camí acompanyades d’altra gent esperançada per trobar una nova i millor vida. Estar acompanyada em feia sentir millor, no era l’única que estava passant per aquest tràngol. D’alguna manera, em sentia orgullosa perquè tornava a tenir esperança. Vam anar avançant i tot va passar molt ràpid.

En arribar a Turquia tot es va descontrolar. Europa havia tancat les fronteres i no deixava passar els refugiats. L’Europa que m’imaginava com a una terra de llibertat, era en realitat una terra egoista.

Així que per poder agafar una barca em vaig veure obligada a tractar amb una màfia que havia aprofitat la situació per treure’n diners. Demanaven uns mil euros per persona, una xifra irònica que no podíem pagar. En aquell moment vaig desesperar-me, però la màfia em va oferir una altra opció: treballar per ells i prostituir-me.

La meva mare no en sabria res, m’avergonyia de la meva decisió i li vaig dir que havia trobat una feina en el port.

Vendre el teu cos, que t’estripin la roba, que t’agafin amb força sense compassió. Mai m’hauria imaginat que la meva primera vegada seria així. No sentia dolor, sentia com em treien la dignitat. Quan acabava els serveis, el pitjor era sortir d’aquella habitació fosca i humida, mentre ells dormien, no fer fressa, controlar la respiració, mirar endavant i marxar.

Amb unes setmanes vaig guanyar més de dos mil euros, cosa que ens servia de sobres per poder pagar el viatge.

Avui és el dia. Hem anat al port de Mersin, on hem pujat en una pastera de cinc metres de llarg, amb quaranta persones a bord. Era molt inestable.

Hem sortit de Turquia al capvespre. Quan ja era negra nit, un fort tro ha ressonat i ha començat a plovinejar. Al principi no em preocupava, però al cap de deu minuts ja era una tempesta. De sobte, una onada ha aparegut i ens ha fet bolcar. He intentat nedar, però els esforços no han servit de res. M’he abraçat a la meva mare, dient-li que l’estimo, però m’he deixat anar.

I aquí estic, enfonsant-me. L’aigua salada em crema els ulls i m’omple els pulmons mentre m’enfonso en la foscor blava del Mediterrani. De sobte, el dolor se’n va. Deixo de sentir l’agut xiulet que m’ha perseguit des dels atacs. Contemplo la buidor que m’envolta i em pregunto si hauria pogut començar de nou una vida a Grècia o Itàlia. Em veig en un laboratori prestigiós, amb un marit, amb fills… Però això ja no importa. Estic en pau, fora d’explosions, crits i sang. M’acomiado de la vida feliç, perquè prefereixo la mort abans de continuar vivint en la guerra. Penso en la meva vida abans de tot això. M’imagino un dia qualsevol amb el meu germà i els meus pares. Valoro cada segon passat i cada somriure, valoro el menjar que menjo i la roba que porto, valoro els amics i la família, valoro la salut. Valoro el que tenia i que he perdut. Valoro la vida. Valoro…