Alimentador RSS

Martina Ribas, premiada al Concurs Bolleré de Relats per a Joves

L’alumna Martina Ribas, de 3r E, ha obtingut el 1r premi  en el Desè Concurs de Relats per a Joves, organitzat per la Biblioteca Comarcal i l’Ajuntament de Blanes, amb la narració titulada “Perdre-ho tot”. L’entitat organitzadora ha destacat la quantitat i qualitat de les obres presentades enguany.

L’acte de  lliurament dels premis s´ha celebrat a la Biblioteca de Blanes el 24 de gener i s’ha guardonat l’autora amb 200€.  Moltes felicitats, Martina!

Tot seguit podeu gaudir de la lectura del relat guanyador.

Perdre-ho tot

Martina Ribas Bonaterra

Jo era una simple adolescent com qualsevol altra. M’agradava llegir i escoltar música. Vivia a Aleppo, a Síria. Una ciutat esplèndida aleshores, amb els meus pares i el meu germà gran. El  pare treballava en una fàbrica tèxtil i la mare era professora. El meu germà estudiava Biologia a la Universitat de ciències i arts. Jo anava a l’institut del centre. Allà no en parlaven gaire, de la situació política, però cada cop era més evident que hi havia un problema. Es van produir una sèrie de protestes contra la dictadura, ja que uns adolescents van ser torturats per haver-se burlat del dictador Assad. Les forces militars van matar alguns manifestants i això va provocar encara més protestes. La meva mare i jo ens quedàvem a casa, però el meu germà i el meu pare anaven a les manifestacions. Per sort, sempre aconseguien escapar dels militars, però a mi tot això em preocupava cada cop més.

Després, es van organitzar grups en contra de la dictadura. Molts militars sirians es van unir als rebels, formant l’exèrcit lliure Sirià. Van tancar les escoles i es va aturar la ciutat. La victòria dels rebels semblava assegurada i pensàvem que era una situació temporal, però només era el principi d’una llarga inestabilitat.

El govern va rebre ajuda dels seus aliats i això va fer que continués la guerra mentre les forces rebels anaven creixent. El meu germà va unir-se als rebels, jo pensava que la cosa canviaria, potser només ho desitjava. Però tres mesos després ens van anunciar la seva mort. Van ser uns dies durs, els gihadistes acabaven d’arribar i no podíem sortir de casa. Vivíem de les reserves i dels subministres que repartien els rebels a les comunitats de veïns. Em passava els dies llegint, plorant el dol del meu germà i acomiadant-me de la vida que havia dut fins ara.

Un any després, els russos havien bombardejat tot Aleppo. El primer atac va ser el més dur. Recordo perfectament el dia. Era pels voltants de setembre del 2014. Portàvem un any tancats a casa i només sortíem d’amagat a buscar reserves per menjar. Aquell dia, vaig començar un llibre: Guerra i Pau de Tolstoi. Estava llegint, quan de sobte un estrèpit em va espantar. No sentia res, tret d’un xiulet agut i un intens dolor a la cama dreta. No podia cridar, no em podia moure. Estava en xoc. Un tros del sostre m’havia caigut sobre la cama i probablement me l’havia trencada. Em faltava la respiració i m’estava marejant.

Vaig despertar-me a l’hospital. Estava envoltada de ferits, misèria i desesperació. Tenia por, por del que anava a passar i por d’haver perdut l’únic que em quedava: els meus pares. Vaig intentar aixecar-me però no trobava les forces. Vaig distingir la meva mare enmig de la multitud. Portava un braç embenat i estava plorant desconsoladament. Les nostres mirades es van creuar i els seus ulls desprenien fúria i tristesa. Se’m va fer un nus al coll i se’m va accelerar la respiració. D’alguna manera sabia el que m’havia d’anunciar, però no n’estava preparada. Aquell dia vaig perdre el meu pare i no ho podia acceptar.

La meva mare i jo vam decidir marxar d’Aleppo. Allà no ens hi quedava res, i volíem aconseguir una oportunitat per començar de nou.

Europa, quin continent més agradable i serè. Un munt d’oportunitats laborals i d’estudis. Fora de guerres i problemes. Europa era clarament el nostre destí. Però no tothom aconsegueix arribar-hi.

Una bona entrada era des de Turquia, on podíem agafar una barca fins a Grècia. Així que ens vam preparar, vam agafar tots els estalvis i vam començar la travessa que ens esperava. Vam caminar més de 1500 km  que són cap a tres mesos de trajecte a peu. No érem les úniques que marxàvem de la ciutat, vam anar tot el camí acompanyades d’altra gent esperançada per trobar una nova i millor vida. Estar acompanyada em feia sentir millor, no era l’única que estava passant per aquest tràngol. D’alguna manera, em sentia orgullosa perquè tornava a tenir esperança. Vam anar avançant i tot va passar molt ràpid.

En arribar a Turquia tot es va descontrolar. Europa havia tancat les fronteres i no deixava passar els refugiats. L’Europa que m’imaginava com a una terra de llibertat, era en realitat una terra egoista.

Així que per poder agafar una barca em vaig veure obligada a tractar amb una màfia que havia aprofitat la situació per treure’n diners. Demanaven uns mil euros per persona, una xifra irònica que no podíem pagar. En aquell moment vaig desesperar-me, però la màfia em va oferir una altra opció: treballar per ells i prostituir-me.

La meva mare no en sabria res, m’avergonyia de la meva decisió i li vaig dir que havia trobat una feina en el port.

Vendre el teu cos, que t’estripin la roba, que t’agafin amb força sense compassió. Mai m’hauria imaginat que la meva primera vegada seria així. No sentia dolor, sentia com em treien la dignitat. Quan acabava els serveis, el pitjor era sortir d’aquella habitació fosca i humida, mentre ells dormien, no fer fressa, controlar la respiració, mirar endavant i marxar.

Amb unes setmanes vaig guanyar més de dos mil euros, cosa que ens servia de sobres per poder pagar el viatge.

Avui és el dia. Hem anat al port de Mersin, on hem pujat en una pastera de cinc metres de llarg, amb quaranta persones a bord. Era molt inestable.

Hem sortit de Turquia al capvespre. Quan ja era negra nit, un fort tro ha ressonat i ha començat a plovinejar. Al principi no em preocupava, però al cap de deu minuts ja era una tempesta. De sobte, una onada ha aparegut i ens ha fet bolcar. He intentat nedar, però els esforços no han servit de res. M’he abraçat a la meva mare, dient-li que l’estimo, però m’he deixat anar.

I aquí estic, enfonsant-me. L’aigua salada em crema els ulls i m’omple els pulmons mentre m’enfonso en la foscor blava del Mediterrani. De sobte, el dolor se’n va. Deixo de sentir l’agut xiulet que m’ha perseguit des dels atacs. Contemplo la buidor que m’envolta i em pregunto si hauria pogut començar de nou una vida a Grècia o Itàlia. Em veig en un laboratori prestigiós, amb un marit, amb fills… Però això ja no importa. Estic en pau, fora d’explosions, crits i sang. M’acomiado de la vida feliç, perquè prefereixo la mort abans de continuar vivint en la guerra. Penso en la meva vida abans de tot això. M’imagino un dia qualsevol amb el meu germà i els meus pares. Valoro cada segon passat i cada somriure, valoro el menjar que menjo i la roba que porto, valoro els amics i la família, valoro la salut. Valoro el que tenia i que he perdut. Valoro la vida. Valoro…


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: